à Paris, de 3 au 6 février de 2026
pieces — Carles Roig
curated — Júlia Coma
L’acte cercava dignitat, acollir tot i no entendre encara com. Oferir temps i espai.
Dies abans, a l’estudi del Carles, va succeir un petit esdevenir d’aquells imprevisibles; les obres escollides van acabar confluint entorn a la Duras. Un cop a Paris, a la volguda setmana menys activa de la ciutat; el cos, la pell, van ser testimonis de com de feixuga pot ser la materialització de quelcom volgut, estimat i profund.
Ja no era espectadora, era curadora.
L’espai, fred, blanc, mig amagat, va esdevenir mirall de la bombolla que sempre hem sostingut: un lloc impenetrable, un cos que batega entre costelles. Mancava l’artista; mancaven altres cossos vius. La llum de les espelmes era fosca i els matins pàl·lids, blaus. Em negava a obrir els fluorescents i tots els proticons; i l’escull de quin te infusionar, quin incens encendre… no varen alleugerir el pes d’quell silenci dens i movedís.
Voler fer, com qui improvitza ballant sola; lliure i slavatge, fora de planificació, fora d’escena. Cru, clar i sincer. Gens senzill. Ben gens senzill.
Polyptychs by Carles Roig
A la fi d’aquest primer acte d’ofrena i durant el procés, el sentiment va ser de derrota silenciosa, de fracàs, de decepció.
La voluntat era de fer quelcom digne, d’escoltar la llum, de generar un espai amable d’acollida i deixar de banda tot acte de mostrar-se fora. Les imatges varen ser tan sols document.
El pes clar i sostingut va ser la soledat sorgida ( i poder també involutàriament cercada), comprendre la impossibilitat d’assolir tota la mesura en un cos sol. La sensació de dir amb aquella veu que s’encalla i tremola, d’avançar en caiguda permanent, cercant l’equilibri des del ventre.
Una vegada passats els dies i durant el procés, el pit es va omplir de neguit. Aquell sentiment retrobat de voler plorar encallat, mirar cap a les extremitats i comprendre la limitació, no sent capaç d’assolir-ho, d’empassar-m’ho dens com era.
Però es va fer.
Quelcom que no és poc.
I de tota la remoguda molt n’ha sorgit a conversar i qüestionar; ja no fem tan sols bullir l’olla, la inèrcia ens porta a la intenció d’un altre intent.